Com distingir la porcellana de la faiança: diferències principals

Moltes persones utilitzen a casa objectes fabricats amb diferents tipus de ceràmica, però poques sabrien identificar-ne el tipus exacte. Els més populars són la faiança i la porcellana. Per exemple, la porcellana tendra s'utilitza en objectes artístics i decoratius; la porcellana dura, en vaixella, aïlladors ceràmics, components radioelèctrics i electrotècnics i aparells sanitaris. La faiança serveix per fabricar rajoles de revestiment, vaixella i sanitaris.

En aquest article expliquem per què aquests tipus de ceràmica s'han fet tan populars i, sobretot, com distingir la faiança de la porcellana.

Comencem per la porcellana. És un material de ceràmica fina caracteritzat per una impermeabilitat elevada, resistència als productes químics i a les temperatures altes, propietats d'aïllament elèctric i resistència a les accions mecàniques.

Per fabricar-la se solen utilitzar caolí, quars, feldspat i altres components argilosos. La cendra d'os només s'afegeix a la porcellana d'os, no pas a totes les porcellanes. Les peces s'obtenen mitjançant cocció a alta temperatura, sovint entre 1200 i 1450 °C. Es distingeixen la porcellana dura, la tendra i la d'os. La dura sol ser més compacta i resistent que la tendra, motiu pel qual s'utilitza sovint en vaixella, sanitaris, aïlladors elèctrics i peces tècniques. La tendra és més habitual en objectes decoratius i vaixella fina.

La faiança sol tenir una pasta blanca o clara, però l'estructura és diferent de la de la porcellana. S'hi utilitzen components minerals semblants, tot i que la formulació i el règim de cocció són diferents. La temperatura sol ser inferior a la de la porcellana, sovint de fins a 1280 °C, i la pasta queda menys vitrificada i més porosa.

Com que la faiança és més porosa i absorbeix molta més aigua, es recobreix amb una capa fina d'esmalt impermeable perquè no absorbeixi humitat ni olors durant l'ús.

Faiança i porcellana: diferències principals

Aquests mètodes ajuden a distingir-les:

1. Pel so. La porcellana sona més. Colpegeu lleugerament la peça: un so clar i sonor indica porcellana; un so baix i apagat és propi de la faiança.
2. Per la translucidesa. Poseu la peça davant d'una font de llum. Si deixa passar la llum, és porcellana; si no, faiança.
3. Per inspecció visual. Observeu una zona sense esmaltar, com l'anell de suport de la base. La pasta de la porcellana sol ser més compacta, fina i homogènia; la de la faiança sol semblar més porosa i granulosa. Una superfície completament brillant no demostra, per si sola, que la peça sigui de faiança.
4. La porcellana sol ser més cara, especialment en vaixella i peces decoratives de qualitat. El preu, però, no depèn només del material, sinó també de la marca, el disseny, la qualitat de cocció i l'acabat.
5. Les peces de faiança solen tenir una conductivitat tèrmica inferior, però la prova domèstica d'una tassa calenta no sempre és fiable: el resultat depèn del gruix de les parets, la forma de la nansa i la temperatura de la beguda.

Quines peces són millors? La porcellana sol ser més cara, dura i duradora i absorbeix menys aigua. Tanmateix, no es pot afirmar que sempre sigui superior: per a objectes decoratius o vaixella econòmica, una faiança de qualitat també pot ser una opció adequada. Si amb el temps apareixen esquerdes en una peça de faiança, és millor deixar d'utilitzar-la per a aliments i begudes, perquè les fissures es netegen pitjor i poden acumular brutícia.

Quan importen la durabilitat, la baixa absorció d'aigua i una neteja més senzilla, se sol triar porcellana. Si es busca una opció assequible de faiança, cal fixar-se en el fabricant, la qualitat de l'esmalt i l'aspecte: la peça no ha de tenir escrostonaments, esquerdes ni defectes visibles del revestiment.